Tots busquem un lloc antropològic on no solament estar, sinó ser, un lloc d’escala variable, una casa en la qual cada cos ocupi el seu lloc, que no sigui solament un territori geogràfic sinó que es comporti, com deia Marc Augé, com un territori retòric, de manera que la persona se senti a casa seva quan es trobi a gust amb la retòrica de la gent amb la que comparteix la seva vida.

​

Les concentracions de tendes d’acampada s’han convertit en un fet habitual els últims anys, permeten apropiar-nos d’un espai públic no idoni, convertint-lo en un lloc antropològic transitori, un no lloc. Un no lloc és un campament de trànsit on s’estacionen els refugiats del planeta, una tenda es converteix en una bombolla d’intimitat dintre l’espai públic ocupat pels indignats o rebutjats de les societats contemporànies.

​

Aquesta intervenció consta dels següents elements:

​

1. 6 tendes d’acampada que estaran situades a la part inferior de una de les passarel·les del pati interior de la URV.

2. Una projecció en una pantalla digital de un vídeo amb 110 imatges de campaments i 10 imatges d’obres meves realitzades i exposades ara fa uns anys*.

 

La  proposta juga amb la paradoxa d’invertir el signe, el símbol i el significat de l’habitacle. I em qüestiono, si el resultat d’aquesta intervenció, estetitza cínicament  un problema fagocitant unes reivindicacions socials i la cruel realitat en què viuen els refugiats polítics i els indignats de tota mena que ocupen un espai, habitant temporalment en ell, convertint aquesta intervenció en una “anècdota demagògica” o , dit d’una altra manera, si és un discurs codificat en les quals es congela el conflicte, posant l’art al servei de valors polítics, populistes o esteticistes. O bé, aporta una “experiència estètica“ que va més enllà d’una metàfora surrealista d’aquesta dictadura de la realitat que patim.

 

En la present intervenció, a part de treballar, la dimensió social i política, he reprès un concepte que ja estava implícit en altres exposicions, per aquesta raó, en presento fotografies aquí, perquè segueixo creient que la meva casa està en un lloc mot llunyà, i segueixo jugant  amb el símbol de la casa com al·legoria de la impossibilitat de trobar un lloc on estar en el món.

 

Amb aquestes imatges, el símbol de la casa es fa vigent com un problema metafísic, i -encara que pugui semblar un acudit- es converteix en un no lloc. Es converteix en el jo extrapolat que parla de la dificultat de ser-hi, com és en definitiva el lloc que ocupen les tendes d’acampada.

 

El títol de la intervenció és un recurs retòric en el que és fa un símil amb el lloc que ocupen les tendes i la definició de Plusvàlua :

 

Plusvàlua : Augment en el valor d’una cosa per causes extrínseques sense que s’hagi fet cap millora.

En la teoria marxista, guany que l’empresari capitalista treu en fer produir als treballadors més del necessari per recuperar el salari que els paga.

​

Àngel Pomerol

 

En el món realment invertit, la veritat és un moment de la falsedat. Guy Debord 

 

1998. Tinc la casa hipotecada. Tinglado número 1.Tarragona.

2001. Cases domesticades. Premi Guasch‐Coranty. Museu Comarcal. Valls                              

2002. Orfeuland. Museu d’Art Modern.Tarragona.

          Biennal d'escultura Julio Antonio. Museu d'Art Modern. Tarragona.

          Biennal d'art Ciutat d'Amposta. Museu del Montsià. Catàleg.

          Cases invisibles. Signic Fotografia. Primavera Fotogràfica.                 

2010. ”Punts Suspensius“. Galeria Antoni Pinyol. Reus.

​