Aquesta exposició volia ser una metàfora visual urbi et orbe que intentava  aspirar al zeigest d'una època, intentant aproximar-se a la que com deia  Shinohara seria la ciutat del segle XXI, on regnaria la bellesa de la confusió.

Aproximacions a la problemàtica de la pèrdua de la perspectiva en el barroc contemporani

 

Aquesta exposició a grans trets és com una metàfora urbi et orbe que intenta aspirar al zeigest, esperit o tarannà d'una època, intentant aproximar-se a la que com diu Shinohara serà la ciutat del segle XXI, on hi regnarà la bellesa de la confusió. Època en la qual s'està caient en la reducció de la història a la imatge i en la que els mitjans de comunicació ja no treballen amb discursos, sinó amb flaixos  i imatges, i mitjançant aquestes imatges es produeix una eternització del present, una dilatació potser infantiloide de l'aquí i l'ara.

 

I això per una banda és també el que es pretén aquí, a través dels objectes i les imatges: eternitzar aquest present.

 

Reflexionar amb un present que pateix una estetització abusiva i perillosa (fins i tot la política s'ha estetitzat) utilitzant despòticament la imatge.

 

Com diu Paul Virilio comparant la època actual amb el quattrocento, on la perspectiva geomètrica metafòricament organitzava aquest món, la nostra visió del món ja no és objectiva, sinó tele objectiva i desenfocada, distorsiona i confon els plans  pròxims i els llunyans.

 

Aquesta pluralitat i multiplicitat de imatges potenciada per l'augment de la nostra capacitat de fruir perceptiva i cognitivament  d'aquestes a través de les aportacions de l'imaginari artístic poden provocar justament tot el contrari: una anomia perceptiva i/o social, producte d'aquesta multiplicitat iconoclasta.

 

I aquest és un dels perills que es juga aquí, que l'espectacularitat (a través d'imatges) provoqui un atordiment con uns focs artificials que enlluernen la mirada, però que en acabar-se...

 

En el camp artístic l'acció directa és potser la única estratègia fatal vàlida a nivell conceptual que serveixi en una societat en la què ha desaparegut  l'aura dels objectes i el sistema fagocita (com una ameba) tots els intents de reflexionar sobre el món en què estem vivint per intentar de nou habitar-lo, política i urbanísticament? Potser aquesta exposició com moltes d'altres solament es justificaria per una nostàlgica pretensió.

Àngel Pomerol

Juny de 2004

àngel pomerol

pont autop restaurat copia
pont autop restaurat copia

press to zoom

press to zoom

press to zoom
pont autop restaurat copia
pont autop restaurat copia

press to zoom
1/18