​​​Aquestes escultures van ser realitzades durant els anys 1988 i 1980 i aquí les

Presento amb les seves referències artístiques ; a mesura que les anava creant ja em semblava que pertanyien citant a S. Zweig a “Un món d’ahir”.

Eren estudis de taller, que a partir d’un procés d’abstracció de la figura humana, d’alguns animals i amb referents escultòrics, simbòlics i estudis naturalistes, anaven sortint.

En l’àmbit formal i amb un enfocament constructivista em preocupava per la proporcionalitat, la relació del tot amb les parts, l’aplicació dels estudis sobre el creixement dels cossos en els mons mineral, vegetal i animal, la desocupació de l`espai, el ritme i la relació entre espais plens i buits, entre altres aspectes de caràcter formal, i la potencialitat o no dels materials.

 Com volia tenir en compte els referents de la cultura dels mass media del moment, vaig utilitzar recursos de la percepció pareidolia, i amb malicia estètica, conceptual i històrica retallar distàncies.

 

I m’he adonat  que gràcies a l’art fa milers d’anys que soc contemporani de tots els temps, sobretot  dels que vindran, ja que la contemporaneïtat recau en les mirades, si aquestes no desapareixen el què no dependrà de les mirades serà la qualitat de les obres contemplades.

I així ho diu Giorgio Agamben:

"Així doncs, la contemporaneïtat és una relació singular amb el mateix temps que consisteix a acceptar-lo i alhora distanciar-se’n; per ser més exactes, és aquella relació amb el temps que l’accepta mitjançant un desfasament i un anacronisme. Els qui coincideixen massa plenament amb l’època, els qui hi encaixen en tots els detalls perfectament, precisament per això, no aconsegueixen veure-la, no poden fixar-hi l’esguard"*.

Aquest reguitzell d’escultures i les seves referencies ho constaten.

 

 

*Giorgio Agamben. Què vol dir ser contemporani? Arcadia 2008

​